Història de la família
Els inicis
La família Morera del Torrent ha viscut en aquesta masia des del segle XV, segons consta en un document en pergamí del 1449 on s’esmenta per primer cop el Mas Morera, antigament anomenat Mas Robert.
Durant els segles XV i XVI no se sap qui habitava la masia tot i que es conserven documents d’aquesta època a l’arxiu patrimonial que guarda la familia. Podem saber, però, el nom de diferents propietaris de la masia mitjançant aquesta documentació. Aquest és el cas del pergamí que hem mencionat del 1449 en el qual Nicolau Cortada, prevere de la seu de Barcelona, estableix (lloga) a Maties Morera les terres i el mas Morera.
En un altre pergamí de l’any 1493 trobem que Antoni Feliu, àlias Morera del Torrent, compra una peça de terra a Joan Cabot. El fet que es digués àlias Morera del Torrent ens indica que estava casat amb una pubilla de la casa. En aquests casos gairabé sempre l’home perdia el seu cognom i predominava el nom de la masia, els seus fills ja no es direien Feliu sinó Morera del Torrent.
Per un pergamí de l’any 1576, també de l’arxiu familiar, sabem que Antoni Catà, batlle de Llavaneres, i Bartomeu Vall, tots dos pagesos de Llavaneres, eren els tutors dels fills i hereus de Bartomeu Catà, alias Morera del Torrent, i Joana. Aquest seria un cas com l’anterior en el qual predominaria el nom de la masia sobre el cognom del marit. Ho podem comprovar en uns capítols matrimonials de l’any 1581, que es conserven a l’Arxiu Parroquial de Llavaneres, en els quals es menciona a Jeroni Morena del Torrent com a hereu i propietari del mas Morera del Torrent, que és fill de Bartomeu Catà, àlias Morera del Torrent . i Joana, tots dos difunts.
De Jeroni Morera del Torrent ja es troben bastants més documents de finals del segle XVI a l’arxiu familiar. Per exemple, una llibreta de pagaments de censals fets per Jeroni Morera del Torrent a Major del Castell de 1594 a 1606 i una llibreta de comptes com a tutor dels fills de Cabot de Munt de 1592 a 1601. També llogaven algunes peces de terra a llogaters que les cultivaven, segons consta en els documents, per exemple en un establiment del 1608 fet per Jeroni Morena del Torrent a favor d’Antoni Ribes, d’una peça de terra en el lloc anomenat el Puntó.
És a partir del segle XVII quan ja sabem amb certesa qui habitava la masia.
Francesc Morera del Torrent i Margarida
Era cap a començaments del segle XVII quan a la masia hi vivia Francesc Morera del Torrent amb la seva esposa Margarida. Tot sembla indicar que Francesc era fill de Jeroni i això ens faria enllaçar l’arbre genealògic, que ara acabem amb en Francesc, amb dues generacions anteriors, però no ho sabem segur. Caldrà mirar més detingudament els documents de l’Arxiu Parroquial i veure si podem trobar aquesta connexió que ens falta.
Al morir Francesc l’any 1624, es va fer un inventari detallat de la mas per tal de que es conservessin tots els seus béns que heretaria el seu fill Josep Morera del Torrent. Aquest document es guarda a l’Arxiu Parroquial de Llavaneres. Segons el que es descriu en aquest inventari, la família es dedicava al cultiu de la vinya i a la cria d’aviram per consum propi.
En aquells moments Francesc Morera del Torrent també era propietari d’una peça de terra al carrer Closens i de diversos censos segons consta en un document de venda fet pel mateix Francesc a Andreu Catà el 2 de junt de 1624.
D’aquesta època també es conserven documents de diverses actes notarials de la casa.
Pel testament de Francesc Morera fet el 31 d’octubre de 1624, que es conserva a l’Arxiu Parroquial, podem saber que tenia un germà anomenat Antoni que era capellà, que nomena hereu al seu fill Josep i també que tenia una filla.
Josep Morera del Torrent va heretar la casa i es va casar el 4 d’octubre de 1642 amb Teresa Montalt del Bosc, els quals van tenir un fill anomenat Joan Morera del Torrent.
Fa testament el 12 de juliol de 1670 on nomena hereu al seu fill Joan. Al gener del 1675 Josep Morera del Torrent ja havia mort segons consta en una creació de censal feta per Teresa Montalt, vídua de Josep, a Pere Milans del Bosc.
creació censal (amb
cobertes de pergami).
1675.
D’aquesta època es conserven documents com: un establiment fet per Josep Morera del Torrent a favor d’Antoni-Pau Sala, de l’any 1669, d’una peça de terra en el lloc anomenat Aigua Moraga i un altre establiment fet per Dídac de Ferrer a favor de Josep Morera del Torrent d’una peça de terra propera a la gleva del mas Morera del Torrent, de l’any 1664.
Establiment 1664. Establiment 1669.
Joan Morera del Torrent i Maria Vieta
Joan Morera del Torrent es va casar el 27 de febrer del 1672 amb Maria Vieta. Quan es va casar el seu pare ja havia mort i la seva mare vivia. Els testimonis del seu casament van ser Jeroni Alsina de Plaça, pagès, i Jaume Ferrer, sastre. Tenim constància de dos fill: Josep Morera del Torrent, que va ser l’hereu, i un altre fill anomenat Félix que es va casar el 1722 amb Genissa Cabot.
A l’Arxiu Parroquial de Llavaneres es conserva el testament de Joan Morera del Torrent que el va fer el 10 de novembre de 1681, i també el de la seva esposa Maria Vieta que el va fer el 19 d’abril de 1715.
Josep Morera del Torrent i Agnès Carbonell (1) i Maria Catà de la Vall (2)
Josep Morera del Torrent , fill de Joan i Maria, es va casar amb Agnès Carbonell de Vilassar el 14 d’abril de 1727, amb la que va tenir un fill anomenat Joan, i de la qual va quedar vidu, i es va tornar a casar, per segona vegada, amb Maria Catà de la Vall, filla de Francisco Catà de la Vall, pagès, el 22 de març de l’any 1757. Els testimonis d’aquest casament varen ser Salvador Vieta, apotecari, i Jaume Ausell, treballadeor. D’aquest matrimoni se’n conserven els capítols matrimonials, on constava tot el que aportaven al matrimoni els esposos.
Durant aquests anys la família continuava dedicant-se al cultiu, ja que segons consta a la documentació el 27 d’abril de 1750 l’Intendent General va atorgar a Josep Morera del Torrent i els seus successors la facultat d’utilitzar l’aigua de la riera de Catà per a regar les terres, també podem saber que continuaven conreant la vinya ja que es conserven les llibretes de comtes de les càrregues de la verema d’aquest anys, on apuntaven el raïm que recollien.
Llibreta de càrregues de verema.
També consta una venda de censal d’aquest matrimoni feta a Antoni Macià rector de Llavaneres del 6 de desembre de 1755.
Aquests van tenir tres fills, la Maria, la Josepa i l’Antònia Morera del Torrent.
Sabem que la seva filla Josepa es va casar amb Josep Graupera Mas el 21 de setembre de 1786.
Segons consta en el testament de Josep Morera del Torrent va deixar com a hereu al seu fill Joan, fill del seu primer matrimoni, i en cas de morir aquest sense fills, el substituiria la Maria filla del segon matrimoni.
Josep Morera del Torrent va morir el 18 de desembre de 1763 i la seva esposa Maria Catà de la Vall el 12 de març de 1808.
Francesc Rogent i Maria Morera del Torrent
Aquí, és on apareix per primera vegada el nom de Rogent que és el que adoptarà la masia fins l’actualitat. Maria Morera del Torrent es va casar al 1773 amb Francesc Rogent, pagès de Sant Esteva de Canyamars i fill de Vicents Rogent Graupera i Maria Àngela Rogent i Vehil de la Serra, que provenia de la masia Can Rogent de Canyamars, que actualment encara existeix. Aquesta masia es conserva actualment en molt bon estat degut a les diverses reformes que ha sofert al llarg dels anys.
Can Rogent de Canyamars.
Maria Morera del Torrent al casar-se amb Francesc va anar a viure a Canyamas i durant aquells anys la masia va ser ocupada per uns masovers.
D’aquest matrimoni se’n conserva també els capítols matrimonials i també una carta escrita per Francesc Rogent.
Francesc i Maria van tenir 5 fills, l’Esteve, la Mª Àngela, en Francesc, la Rita i en Vicenç, aquest últim va ser l’hereu de la masia.
Es conserva un document de “Catastro de Casa Morera del Torrent, citado individual de todas las piezas que tiene de tierra Maria Morera del Torrent viuda” de l’any 1819, on s’especifica la part exacta de vinya, bosc, camp, oliveres, terreny sense plantar, casa i moli que formava part de la propietat.
Francesc va morir el 23 de novembre de 1787, a l’edat de 51 anys segons consta al certificat de defunció de la parròquia Dosrius-Canyamars.
Maria Morera del Torrent va ser enterrada el 4 d’abril de 1828, a l’edat de 73 anys aproximadament, a la capella del Sant Crist de l’església de Canyamars, segons consta en la partida de defunció que hem trobat a l’Arxiu Parroquial de Llavaneres.
Vicenç Rogent i Caterina Domènech
Cap a 1820, Vicenç Rogent Morera es va casar amb Cateria Domenèch Delgà, filla de Josep Domènech Agustí, pagès de Sant Esteve d’Olzinelles, i Maria Delga. Van tenir 6 fills: en Josep, nascut el 1822; en Joan Pau, del 1823; en Ramon, del 1825; la Josepa, que va néixer el 1826: l’Antonia, nascuda el 1828 i que va morir a l’any següent i, finalment, en Francesc del 1829.
Vicenç Rogent i Morera durant els anys 1811 i 1812 va ser el batlle de Canyamas, segons consta en un certificat de l’ajuntament de Dosrius-Canyamars on diu “ Certifican que Vicente Rogent, labrador, natural de este último lugar fue baile en ambos por el gobierno español en el bienio de 1811 y 1812, que siempre había vibido en el mismo de Canyamas, y en su heredad nombrada Rogent sita en este termino...”
L’any 1813 es va trasllada a la masia de Llavaneres degut a la guerra del francés, (que va ser un conflicte bèl·lic entre Espanya i França que s’inicia el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques, i que conclogué al 1814, amb el retorn de Ferran VII d’Espanya al poder) segons consta en el mateix certificat on diu “...hasta que a primeros de agosto de 1813 paso al lugar de Sant Andres de Llebaneras (al que de antemano se habia trasladado su madre y família por razon de los muchos insultos que sufrio su casa de Canyamas donde el momento en que los franceses establecieron el fuerte de Mataro)”.
Suposu que aquest maltracta rebut perls francesos, al que ell es refereix va ser degut a que Vicenç Rogent era conegut de Milans del Bosch, que va ser el cap de la resistència contra els francesos en aquell moment, i devien pensar que ell estava a favor de Milans del Bosch.
Més tard, cap al 1820, va ser també batlle de Llavaneres i l’any 1823 en va presentar la seva dimissió degut a incompatibilitat amb la constitució segons consta en una instància que va presentar a l’ajuntament.
I uns anys després va demanar un certificat de bona conducta durant el sistema revolucionari “ ...para ciertos fines y efectos necessito de una certificacion librada por V. Acreditando mi buen comportamiento y que durante el sistema pasado de la rebelion nunca he mostrado ser adicto al mismo, antes bien un fiel amante del altar y del trono...” que l’ajuntament li va concedir.
Al 1830 va tornar a forma part del consistori com a regidor i al 1831 va tornar a ser-ne batlle. Suposo que Vicenç Rogent devia demanar aquest certificat perquè durant aquestes anys en que ell va ser alcalde (1820-1823), va ser el període del Trienni Liberal durant el qual van governar els liberals, dirigits per Coronel Riego, tot i l’oposició de la monarquia. Ell el què volia amb aquest certificat era demostrar que tot i que governaven els liberals, ell no havia compartit las seves idees.
Al 1830 va tornar a forma part del consistori com a regidor i al 1831 va tornar a ser-ne batlle. Suposo que Vicenç Rogent devia demanar aquest certificat perquè durant aquestes anys en que ell va ser alcalde (1820-1823), va ser el període del Trienni Liberal durant el qual van governar els liberals, dirigits per Coronel Riego, tot i l’oposició de la monarquia. Ell el què volia amb aquest certificat era demostrar que tot i que governaven els liberals, ell no havia compartit las seves idees.
D’aquesta època vivia també del que produïa el molí de farina i se’n conserven els rebuts de la producció del moli de l’any 1833.
Josep Rogent Domènech i Joana Mas
En Joan Pau va ser anomenat hereu universal l’any 1845, quan va morir el seu pare, i va rebre dels seus pares la casa gran de pagès Can Morera del Torrent de Sant Andreu de Llavaneres on segons l’inventari d’aquell moment la masia estava formada d’entrada, menjador, cuina, celler amb botes, portadores i presses, una sala, quatre habitacions i rebost. També tenia un porxo que anomenaven “Lo Terradet”, galliners, la cort dels tocinos, la cort dels bous, un safareig. Segons aquesta descripció podem saber que continuaven dedicant-se al cultiu de la vinya, la producció de vi i la cria de bestiar i aviram.
També va heretar la casa gran de pagès anomenada Can Rogent de Canyamars, on segons consta a l’inventari d’herència tenien bestiar com vaques, vedells, bens, truges i porcs petits i un celler amb botes i portadores i blat, el que ens vol dir que també es dedicaven tan al cultiu de la vinya i cereal com a la cria de bestiar. També va rebre una casa al carrer Cristina de Mataró on segons l’inventari també tenien tocinos i un cavall, i diferents peces de terra als termes de Canyamars i Sant Andreu de Llavaneres.
Joan Pau Rogent i Domènech no es va casar i quan tenia 50 anys i començava a estar malament de salut va fer un testament nomenat hereva la seva germana Josepa Rogent, que per aquells anys vivia a la casa de Mataró.
La Josepa Rogent i Domènech tampoc es va casar i es va quedar soltera, per tant, no va tenir descendència directa i en el seu testament va deixar com a usufructuària a la seva neboda Caterina i com ha hereu universal al fill de Caterina Josep Roca i Rogent com veurem més endavant.
Josep Rogent i Domènech va ser l’únic dels quatre germans que es va casar i ho va fer amb Joana Mas de Mataró i van tenir una filla, la Caterina Rogent i Mas que va néixer el 1855.
Josep Roca Vives i Caterina Rogent i Mas
La Caterina Rogent i Mas es va casar amb Josep Roca i Vives, nascut a Mataró l’any 1848, i van tenir 4 fills, en Josep Roca i Rogent nascut al 1880, va ser l’hereu universal de la tia soltera Josepa Rogent i Domènech, i la Margarida Roca i Rogent, la Rosa Roca i Rogent i l’Antonio Roca i Rogent, els quals van rebre diners i algunes peces de terra.
Els béns immobles de que disposava Josepa Rogent i Domènech quan va morir eren la casa al carrer Cristina nº 5 de Mataró, la finca rustica anomenada “Torrent” o “Morera del Torrent” amb casa de tres cossos, molí fariner, bosc, vinyes, olivers, castanyer i sureres, i també varies peces de terra anomenades Purrot, la Perries, Polsaruda, Picuell, Liediners. D’aquesta es conserva una relació de la valoració de la propietat feta el 20 de Maig de 1887 on s’especifica quina part de cada producte es cultivava. D’aquest any també es conserva un document d’un perit on fa constar que es va reformar la casa i el moli.
En aquesta època ja es pagava l’impost de drets reals i transmissió de béns ja que es conserven rebuts de tot el que van pagar els hereus, així com la factura dels honoraris del notari.
Josep Roca Rogent i Rosa Anglès Badia
Josep Roca Rogent es va casar el 12 de setembre de 1908, a l’edat de 28 anys amb Rosa Anglès Badia de 26 anys, filla de Josep i Maria naturals de Vallespinosa i Sarral (Tarragona). El casament va tenir lloc a l’església Santa Maria de Caldes d’Estrac.
Van tenir 3 fills, l’Anton Roca Anglès, en Josep Roca Anglès i en Joan Roca Anglès.
Josep Roca, Anton Roca i Joan Roca Anglès.
En aquella època la família es dedicava a la cria de porcs i al cultiu de fruita i verdura que portaven a vendre al sindicat agrícola de Mataró.
Josep Roca Rogent, juntament amb la seva dona Rosa Anglès, durant els seus últims anys de vida, també havia portat la secció del cafè del sindicat agrícola de Llavaneres, situat en aquells anys al Carrer de Munt, això va ser fins el 27 de gener de 1936 en que es va comunica a la seva vídua Rosa Anglès que la junta havia decidit anular aquesta secció.
El 5 de juliol de 1926 Josep Roca Rogent va comprar uns terrenys anomenats “Niella” al paratge anomenat “Valis”, al terme municipal de Sant Vicenç de Montalt, que en aquells moment encara s’anomenava Sant Vicenç de Llaveneres.
El 17 d’abril de 1931 Josep Roca Rogent havia fet testament amb dos llegats pels seus fills Josep i Joan Roca Anglès. A Josep li deixa els terrenys anomenats “Niella” , a Joan la casa de Mataró, i deixava com a hereu universal al seu altre fill Anton Roca Anglès. Josep Roca Rogent va morir el 16 d’abril de 1935, a l’edat de 55 anys com a conseqüència d’un càncer de pilor.
D’aquesta època es conserva un retall de diari del 26 de setembre de 1936 on es demana un homenatge a Josep Roca Rogent per la seva bondat en ajudar els altres i pel seu esperit revolucionari.
Anton Roca Angès i Aurèlia Collboni Gimeno
El seu fill gran, Anton Roca Anglès es va casar l’any 1935 amb Aurèlia Collboni Jimeno nascuda a Barcelona, encara que en aquells moment vivia a Camprodon degut a la feina dels seu pare, i es van quedar a viure a la masia amb Rosa Anglès vídua de Josep Roca Rogent.
El 3 de juny de 1936 va néixer al seu fill Josep Roca Collboni (el meu avi). Poc després de que hagués nascut l’any 1937 Anton Roca Anglès va ser cridat al front, per lluitar a la batalla de Terol i va haver de marxar deixant a la masia la seva mare Rosa Anglès, la seva dona Aurèlia Collboni i el nen petit, Josep Roca Collboni.
La batalla de Terol va ser una de les batalles més llargues, dures i sanguinàries de tota la guerra civil. L’acció bèl·lica s’inicia a finals de l’any 1937 i s’allarga fins el juliol-agost de 1938. El bàndol nacional el formaven gran part de l’exèrcit del país, grans terratinents i industrials i tots els polítics de dretes, aquets bàndol es va caracteritzar per les seves idees feixistes i antidemocràtiques, per una política de dretes radical, proposaven l’ideal castrense militar com a mòdel de vida i recolzaven del tot els antics valors de la família i la religió. Al front república el formaven tots els partits d’esquerres, els intel·lectuals progressistes, els obres anarquistes i comunistes, els treballadors liberals i els sindicats. La ideologia d’aquests era bàsicament republicana, però amb moltes variants. Alemanya i Itàlia donaven suport a l’alçament militar.
Els soldats republicans, mal equipats i castigats per les bombes i projectils del bàndol nacional, van patir les temperatures gèlides de l’hivern terolenc.
El termòmetre va caure molts graus sota zero, fins a assolir les mínimes històriques de menys 17 graus.
Segons diuen els testimonis que van ser-hi: “d’allà hi sorties o bé ferit o mort”.
El 12 de novembre de 1937 Aurèlia va rebre una carta d’Anton des de Orna del Gallego (Alt Aragó).ç
Possisions de la 27 Divissio
Orna del Gallego (Alt Aragó) 12-11-37
Estimada esposa i familia: L’altre dia vaig rebre dues lletres juntes l’a una amb fetxa del 3 del present i l’altre no tenia fecha.
El meu primer desig es que quant rebeses aquesta lletra vos trobessiu en perfecte estat de salut com es pero ara la meva.
En una d’aquestes lletres em deies que tenieu per aci molts refugiats i lo que em fa mes gracia es alló que dius de que a Can Caboti els i han encolumat tres vells malalts. Ja considero que no hi deuen veure de cap ull.
L’altre dia tambe vaig sapiguer el cas aquell del noi “Perico” i en Vicens. Ho vais sapiguer per meoli d’en Pepet. Es veu que una noticia que per la seva celebritat va correr molt aviat.
Referent a lo que em preguntes del paquet aquell que vares enviarme amb els jerseis i altres coses ja el tinc com tambe el certificat amb les fotografies cosa que ja et felicitava per lo molt be que haveu quedat.
Segons dius ara me’n heu fet un altre amb qüestió de jalar, cosa que no em fa pas res, ara que de roba no cal que me’n envieu mes no perque aci tambe ens en donen.
Ara jo feia molts dies que no vos havia escrit pero ho feia per tal de sapiguer si ja haveu rebut aquella carta de vuit pagines. Peró el rebrer aquestes dues m’he posat a fer-te unes ratlles per tal de donar-ten compte.
Nosaltres per aci continuem be l’unica cosa que ja comença a fred.
Avui no vos fare aquesta lletra gaire llarga perque esta apunt de marxar el correo, i vull que marxi avui mateix perque sino potser tardaria un dia o dos més.
Donaras molts records a tots els que preguntin per mi i especialment a tots els familiars i petons per el nen i tu reb un abras del teu espòs.
Anton.
El 23 de novembre de 1937, ja havien canviat de població, ja que l’Aurèlia va rebre una altra carta des de Ontinyena. En aquesta carta l’Anton li explica com arribar a Ontinyena si el vol anar a veure ja que ell no creu que aconsegueixi permís.
La dirección per les cartas es la mateixa d’avans, o sigui: 27 Divisió-123 Brigada Mixta- 491 Batalló- 3ª Companyia, Fraga (Huesca).
Ontiñena, 23 novembre 1937
Estimada esposa i demés familia. Fa dos dies amb avui qu’ estem en aquest poble d’Ontiñena qu’es un dels mes aprop de Catalunya però encara es dintre de l’Aragó. Aquí i em vingut per tal de descansar alguns dies, tal com vos deia en algunas de les meves lletres però resultar que referente a lo qu’et deia de que quan estiguessim a descansar podrieu venir ja podeu venir ja l’unica cosa que es un poble que com molts, està molt faltat de cuesitó menjar. Nosaltres no patim referente a això, però la població civil ho tenen tot molt escàs, així que podeu venir però lo que et deia d’estar-hi uns quants dias em sembla que no podreu estar-hi molt referente a lo que et dic i ademés la combinació de venir no pot esser mes trencada de lo que es: figura’t que tens de fer lo seguent el tren sur de Barcelona a les vuit i cuart del matí de la estació del Nort i tens d’agafar bitllet fins a Lleida i allavors, a Lleida, bitllet fins a Sariñyena qu’es allà on arriba el tren o sigui a on tens que baixar tu. Allavors tens que apanyar-te per dormir fins esperar l’auto de linia que no surt fins l’endema a las 3 o a las 3 i mitja de la tarda i arriba aci a Ontiñena a las 4 aproximadament (de la tarda també).
Et dic tot aixó perque no et pencis qu’es que no vull que no vinguis, al contrari però pots veure tu mateixa que la combinación no pot essser més dolenta per anar per el món amb el nen i paquets i trastos, una dona sola. Ademes al arribar a Sarinyena amb el tren, el poble diu qu’es a ds kilometres de l’estació o sigui qu’es come r exemple a Llavaneres que la estació i el poble està separat, i allavors tens d’agafar un auto de servei que hi ha allà i trasladarte al poble però m’aconsellat un empleat mateix de la companyia de ferrocarril que lo millor es que et quedessis a la mateixa estació que diu que hi ha una colonia i pots buscarte modo de dormir alla mateix que diu que molts o fan i després anar cap al poble per tal d’agafar l’auto qu’et dic que sur i arriba aci a les 4, o 4 i mitja de la tarda. Com ja veus, t’ens de marxar ja el vespre d’aquí i anar a Barcelona a dormir per tal de poguer esser a las 8 del mati a estacio del Nort i despres dormir altre vegada a l’estació de Sarinyena o al poble per arribar aci a Ontiñera al vespre altre vegada.
Aquí no he buscat encara cap casa per dormir, perquè considero que no dormirias pas amb els soldats que dormen en una pallisa plena de palla? Pero n’obstan tinc una casa que ens em fet amics i diu qu’ells no tenen puesto però que no vos quedarieu pas al carrer doncs en alguna casa o altre ens buscarien puesto i per menjar per tres ò cuatre dias tampoc no patiriem gana.
Jo ja pots pençar qu’el meu desig fora que vos poguès veure però ja et dic lo que fa al cas. Si a tu et sembla qu’et veus en cor de venir ¡endevat!!
En aquest poble no sabem els dias que hi esterem, tant i podem estar 15 dies com un mes i despres seguramente ens portaran altre vegada al front.
Referent a tenir permís per venir jo aci a Llavaneres em sembla que trigaré perque a sortit una prdre que nomes donen el 3 per cent de permís i calcula que en una companyia de cent i pico d¡homes nomes n’hi van 3 cada vegada i jo en tinc molts mes a devan que els toca primer.
D’això de venir tu, si es que et determines de venir no cal que m’escriguis, i si es que no vens ja m’escriuras. Si vens quand siguis aquí demana per mi: 3ª Compañía-2ª Secció-del 3er Batalló.
Molts record per tots i tu i el nen rebeu un abraç del vostre pare i espoç Anton.
’he explicat el que fa el cas, però si t’hi veus en cor de venir ¡enda
vant!. No sabem els dies que estarme a aquest poble, poden ser 15 dies o un mes, després segurament ens duran un altre cop al front. Em sembla que trigaré a tenir permís per venir aquí a Llavaneres perquè ha surtir una ordre que només donen el 3% de permís i calcula que auna companyia de més de 100 homes n’hi van tres cada vegada i en tinc molts que els toca primer. No he trucat perque no es pot, espero que si vens vindràs aviat, és a dir així que tinguis aquesta carta, del contrari Espriu aviat. Si vens porta’m aquells pantalons nous que va fer el sastre, porta també cales que jo encara no he cobrat. Molts recors per tots i tu i el nen rebeu una abraçada del vostre pare i espòs.
No hi telefonat perque diu que no es pot. Espero que si vens vindras aviat o sigui aixis que tinguis aquesta carta o del contrari Espriu aviat. Si vens portem aquells pantalons nous que dius que va fer el sastre. Porta tambe calés que jo encara no hi cobrat.
Anton.
Aquell mateix mes el germà de l’Anton, en Josep Roca Anglès també estava a l’exèrcit però ell era a Palamós i des de allà va escriure una carta al seu germà Anton explicant-li com li anava.
Volgut germà: avui he rebut la teva amb data del dia 18 del corrent, i segons veig la meva tarda 11 dies en arribar mans teves i la teva en tardà 8 per arribar fins aquí, per lo tant no cal estrañarnos de la tardanza en rebre correspondencia tant de l’un com de l’altre perquè segurament serà a causa de certs impediments qu’es deu haver trobat el correu.
Segons veig en la teva última i tant atenta carta que et troves en perfecte estat de salud cosa que m’alegra molt ja que tant la meva com la dels meus companys es inmillorable.
Com que aquesta vegada amb la teva carta no ens has fet riure gens, els meus companys no han tingut ganes de colaborá amb la contesta per lo tant no contis riure gens amb xistes i acudits, amb l’única cosa que et pots divertir un xic si ti vols fitjar és amb aquesta seria de faltes de ortografia que conté aquesta carta.
Dec advertirta que quan he rebut la teva carta encara no feia 24 hores que acavaba de tirarna una destinada al nostre cosí Merru. Vaig poseer la seva adresa per medi de un xicot que pertenia a la seva brigada i al mateix batalló que actualmente es troba amb permís aquí Palamós.
Rebo molt soviet noticies de casa nistra i de la promesa el cual hem dicen que per ara estam molt bé.
Segons he sabut, alguns de Llavaneras que lluitaven al front també han obtingut permis, no sé si tú també en tindràs, pero si ten donesin i jo no puc baixar a casa, a veure si hem vens a veure aquí Palamós. Jo també ara ja fa tres mesos que no he obtingut permis i la Carma tampoc a vingut a veurem perque hi ha mala combinación de trens.
Junt amb aquesta carta t’enviu un retrat que representa el primer “Tiberi” que se selebrar la Nostra colativitat que fou a omenatja de la promesa de Anglés: en el retrat i trobarás uns tipus desconeguts per tú pero tots son companys, el mes joves es el germá de la promesa del cosi angles que tambe el vinge a veure, el de la garrafa es de Barcelona i els altres dos son de Vilasá.
Desitjanta que tinguis molte sor per aquí el Pirineus es despedeix el teu germá,
Palamós 26-11-37 Pepet
El 27 de novembre de 1937 l’Aurèlia va aconseguir un permís de l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres per anar a visitar al seu marit al front.
Durant aquesta època tan dura per a ell, sempre va rebre el suport i l’ànim dels que l’esperaven. Això ho podem comprovar en una carta que li va enviar un amic seu on li demanava que fos valent i on li explicava que tenia un nen molt aixerit.
Llavaneras 28 de Febrer de 1938
Camarada Antoni Roca
Volgut amic: De ganes d’escriurer en tinc moltes pero al meu treball es tan intens que tinc de contar als minuts cada dia, ja em perdonaras aquesta aquesta falta d’atencio que ja saps que no es voluntaria, d’altre banda m’entero de totes las cartes qu’escrius les quals ens posen al corrent de tot lo qu’ens vols dir, estic molt content del teu comportament veig que t’ets sapigut fer carrec d’aquesta desgraciada situacio en qu’ens han colocat aquets mal parits de feixistes que un dia o altre ens la pagarán, car soc dels que crec segament amb la força de las grans democracias i que aquestas no als canvé de cap manera un victoria feixista, car seria un enemic mes, i mol mol colocat per a ells. Seguqixo en mol d’interes la marxa de las operacions i m’he convensut que tenim un exercit de homes valents, orgullo de la Nostra terra, u que no els vencerán.
Et recomano no que sigues temerari, pero, si que sigues valent, la velentia et proporcionara la fortitut d’esperti i aixó et conservara la serenitat tan necesaria, moltes vegades, per á salvar la vida.
Diumenge proxim vinent tinc convidad en Joan em un arros i xampany, car al dia 10 tambe ens deixa, em fi, ens haurem d’empassar l’amargor d’aquest nou cop, amb l’esperança que un dia ó altre tornareu á la llar pairal per donar-nos aquesta abraçada fraternal tan ancorada, i que tan esperém, per no dexar-nos mai mes.
Ara estem esperancats qu’et veurem aviat, car, á vingut algú del teu batelló amb permis i a dit qu’ara en donarien, jo ja tinc el xampany extra Codorniu preparat pel dia qu’ens donguis aquesta alegria,
Ara vull dirte una cosa a l’orella que no ho sente ningú, he treballat mol, m’he espavilat mol, peró després de pagar tots als deutes crec que podré recollir tres ó cuatre mil duros, qu’et sembla, estas content? Doncs á veure si ens vents á veurer haviat i ó celebrarem.
Tens un noi mol aixerit, que sempre et crida, pro es mol plorané i em fa enfadá, a las dones els á pres la mida i fa el que vol, jo el faig cirgar com te de cirgar i som la mar d’amics, crec que m’ho agrairás.
Voldria dirte moltes coses ro no puc ser mes llarc, per que vena haviat que tots tesperem, rep l’abraçada d’aquest amic qu’et vol de debó.
Firma il·legible.
Cap al maig de l’any 1938 es van deixar de tenir noticies de l’Anton Roca Anglès i a partir de llavors familiars i amics es van començar a preocupar i a intentar esbrinar que li podia haver passat.
Al 18 de maig de 1938 Josep Vila un company del front de l’Anton va escriure una carta a Mercè Collboni, germana de l’Aurèlia per saber si tenien noticies d’ell o sabien on podia trobar-se.
a 18 Maig de 1938
Na Mercè Collboni
(Llavaneras)
Admirada Mercè: Salut li desitxo, com bona es la meva per el present.
Molt m’extranya el seu silenci tota vegada que vaig informar-la de lo que passaba amb el seu cunyat Anton i aven-li dit lo de aquella carta procedent de l’hospitalt de Vallcarca, i creyente que vostè faria tot lo posible er si ere ell, jo havia quedat penden de la seva mol amable contestación, per veurer si per una vegada podia alguan cosa de l’infortunat amic que juns aviam compartit penes i alegries, ja pot comtar amb quina alegria hauria rebut la noticia de que lo que baix esmentar la hagués sigut ser.
Per contestar-me fixis amb el remitent i posiu tal com esta i pot estar segura que arribará a les meves mans.
Sens mes quedo penden de les noticies, em despedeixo de voste, amb una forta estreta d’amic, el que es seu i de la causa antifeixista.
Josep Vila
Salut i Republica.
Segons consta en un comunicat de la Comandància Militar de Catalunya Anton Roca Anglès va resultar ferit a Utrillas (Terol) el 18 de març de 1938.
C.M.D.C
Seccion 2ª 1ª E.M.
Negociado información
Según comunicado recibido del senior jefe de la 123 B.M. de fecha 2 del corriente, el soldado perteneciente a la misma Anton Roca Anglès resulto herido en las operaciones efectuades por la misma en el sector de Utrillos, Teruel, el dia 18 del pasado mes de marzo. Lo que tengo el sentimiento de transimitir a los efectos que correspondan.
Salut i Republica
Bcn 15 Mayo de 1938.
El jefe del negociado.
Un mes més tard, Mercè Collboni, germana d’Aurèlia va rebre una altre carta del company de l’Anton, en Josep Vila, comunicant la trista noticia que l’Anton havia estat ferit i ja no havia tornat.
Desde aquell moment, les seves vides van quedar marcades pel patiment i ningú podia fer res per retorna’ls-hi qui havien perdut, però van tirar endavant com tants d’altres amb l’esperança de que això mai més tornes a passar.
Mesos mes tard, l’Aurèlia Collboni va rebre una carta de l’exèrcit on se l’informava que li pagarien les mensualitats que devien a Anton Roca Anglès i que corresponien als mesos de març i abril, ja que cada mes els soldats cobraven una petita paga per les seves despeses personals.
Això em fa suposar que l'Anton va morir a finals d'abril de 1938.
En morir l’Anton Roca Anglès sense haver deixat testament ni acte d’última voluntat va quedar com hereu el seu únic fill Josep Roca Collboni i en ser menor d’edat la seva administradora legal, la seva mare, Aurèlia Collboni. En aquells moments però la usufructuaria de la propietat era Rosa Anglès Badia, vídua de Josep Roca Rogent. Per això es va redactar un document per regular l’economia de la família.
En aquells moments vivien del que produïa al bosc, principalment del suro, que venien, segons consta en un document d’octubre de 1939 on s’específica el arbitri que s’havia de paga segons la producció que es venia i també de la venda de pins segons consta en un altre document de febrer de 1944.
També vivien dels ingresos d’una part de la masia que arrendaven segons consta a un contracte d’arrendament fet a l’any 1940, d’una part de la masia a Josep Alzina i Serra.
Així el meu avi, Josep Roca Collboni va anar creixent a la masia Can Rogent acompanyat de la seva mare i la seva àvia.
Aurèlia Collboni amb el seu fill, Josep Roca
Josep Roca Collboni i Maria Dolors Boix Juan
A partir d’aquí ja és el meu avi qui em pot continuar explicant la història de la família:
“Fins els set anys vaig anar al col·legi de les monges, dels set als deu a l’escola municipal situada a la plaça de l’ajuntament de Llavaneres, i desprès al nou col·legi Eduardo Baeza Alegria. Als onze anys vaig anar a Mataró, als maristes del carrer sant Josep i allà vaig estar-hi un any i mig, però llavors la meva mare i la meva àvia van decidir que tenia que plegar per començar a treballar a l’hort de casa.
En aquella època la meva mare, que era modista, marxava a Barcelona a cosir a casa dels seus clients, que eren els estiuejants de Llavaneres residents a Barcelona, com la família Brutau, la família Rubio i la família Magem. Mentre ella estava a Barcelona, jo li enviava cartes per explicar-li el que jo feia aquí a la masia amb l’àvia.
Un temps més tard, ja li enviava les cartes escrites a màquina.
I així, en pocs anys, em vaig convertir en l’home de la casa. Sembrava cigrons, blat de moro, patates i mongetes. El meu oncle, en Joan Cabotí, era qui em va ensenyar com fer-ho i d’ell vaig anar aprenent. Cap a l’any 50, recordo que va haver-hi uns aiguats molt forts i se’m van emportar l’hort, aleshores vaig haver de tornar a començar. A casa teníem una pedrera i el picapedrer que hi treballava em deixava la seva bicicleta per poder baixar les mongetes al poble, i les portava a vendre a la botiga Casals, del carrer Cardenal Vives. Portava una cistella a cada costat del manillar i una altra lligada al darrera. A part de l’hort, criava conills, que desprès matava i venia al poble.
Tot i que em quedava molt poc temps, quan podia, anava a jugar amb els meus cosins de Can Cabotí o amb els veïns de Can Cabot de Munt. Quan tenia uns onze anys recordo que vam fer una coral de caramelles amb els meus cosins i veïns, i el meu oncle Joan era qui ens dirigia. Anàvem a assajar 3 dies a la setmana i per la quaresma anàvem a cantar pels carrers del poble i per les cases dels estiuejants.
Quan vaig tenir divuit anys em vaig comprar una bicicleta de carreres, llavors continuava portant l’ hort i m’entrenava durant la nit o la matinada.
Als vint anys em vaig treure la llicència de la federació espanyola de ciclisme per poder competir, vaig participar i organitzar durant tres anys la carrera de la festa major de Llavaneres, i tots tres anys la vaig guanyar. També corria en altres competicions del Vallès i el Maresme i vaig participar a la preliminar d’aficionats de Montjuïc. Hi va haver una participació de 192 corredor i vaig quedar 17è. Aquesta competició es feia abans de l’etapa de la volta ciclista a Espanya. Aquell mateix dia vaig decidir retirar-me del ciclisme, ja que, degut a la meva feina, no podia dedicar temps a entrenar-me. Només sortia d’excursió amb bicicleta els caps de setmana amb els amics i anàvem a Montserrat, a Santa Fe del Montseny, a Palamós, a Girona, a Olot...
Quan ja tenia 22 anys em vaig comprar una vespa de color blanc i m’hi vaig posar un remolc per poder portar a vendre la verdura. També anava a Mataró a comprar pinso pels porcs que criava en aquell moment. Amb la vespa també vaig participar en alguna de les gimcanes que es feien durant la festa major del poble.
Cap a l’any 1957 vaig conèixer la Maria, varem festejar durant sis anys. A l’any 1963 em vaig casar i em vaig quedar a viure a la masia amb la meva mare i la meva dona.
L'any 1964 va néixer la meva filla Núria i l’any 1970 el meu fill Josep.
Fins l’any 1975 vaig seguir dedicant-me a l’agricultura i portant els productes a vendre al sindicat de Llavaneres. Però la verdura cada vegada es pagava menys i vaig decidir construir hivernacles als horts i dedicar-me al cultiu del clavell i el gladiol, fins que va començar a arribar flor d’Holanda i aleshores tampoc era rentable. Els últims anys, fins jubilar-me, em vaig dedicar a la jardineria. Avui segueixo cultivant el camp per al consum propi i l’excedent el venc a les botigues i restaurants del poble.
L’any 1990 es va casar la meva filla amb en Francesc Borràs, i anys més tard van néixer les meves nétes Sandra i Marta.”
